ser feo es peligroso

Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però ,en general, són mals mentiders: se'ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d'inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l'ordre de les relacions normals d'home a home,el principi de <<credibilitat>> és essencial: hem de <<creure>> el nostre interlocutor perquè sigui possible d'entendre'ns-hi. El mentider ,el bon mentider, es fa creure: el seu falsetjament de fets o d'idees s'ofereix amb uns aires de versemblança tan nets,que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre -o malentendre-, i encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider ,per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem <<creure'l>> : li retirem la nostra confiança. Amb ell no hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l'origen, s'estabeliz -si s'estableix- sobre bases fictícies per ambdues parts. Una bona mentida val per una veritat. I ,repeteixo, <<mentir bé>> exigeix tants i tan rigorosos dots d'maginació i de malícia, que les persones no proveïdes d'una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt ,com en molts altres, la <<utilitat>> dóna raó als moralistes més repatanis.