24 nov. 2012


<<Aparentment, de tant en tant, els adults es prenen el temps de seure, de contemplar el desastre que és la seua vida. Llavors es lamenten sense compendre i, igual que les mosques que ensopeguen sempre contra el mateix vidre, s'agiten, pateixen, es marceixen, es deprimeixen i es fan preguntes sobre l'engranatge que els ha conduït on no volien anar. Els més intel·ligents fins i tot en fan una religió: ah, la menyspreable vacuïtat de l'existència burgesa! Hi ha cinics d'aquesta mena que sopen a la taula del papa "Què s'ha fet dels nostres somnis de joventut?", pregunten amb cara desenganyada i satisfeta. "Han escapat i la vida és una meuca". Odio aquesta falsa lucidesa de la maduresa. La veritat és que són com els altres, nens que no entenen el que els ha passat i que juguen a fer-se  els durs quan tenen ganes de plorar.
Tanmateix, és senzill de comprendre. El que no està bé és que els nens es creguin els discursos dels adults i que, un cop adults, es vengeixin enganyant els seus propis fills. "La vida té un sentit que els grans posseixen" és la mentida universal que tothom està obligat a creure's. Quan, a l'edat adulta, hom comprén que és fals, és  massa tard. El misteri continua intacte però tota l'energia disponible s'ha malbarat des de fa temps en activitats estúpides. No queda res més que continuar com es pugui tot intentant emmascarar-se el fet que no trobes cap sentit a la vida y que enganyes els teus propis fills per tractar de convèncer-te millor a tu mateix.>>

No hay comentarios:

Publicar un comentario